El passat dijous 6 de juny, uns quants companys del Gra, van anar a veure l’exposició del Gervasio Sánchez a Barcelona.
L’exposició, que és una plasmació i adaptació en gran format del llibre publicat per l’Editorial Blume amb el mateix nom, és obra de Gervasio Sánchez, tant pel que fa les fotografies com els textos. El disseny gràfic és de Paco Gómez, el tractament digital de les imatges, de David Vicente i Juan Manuel Castro Prieto, la impressió de les fotografies, d’AuthSpirit, i l’edició i muntatge de vídeo, de Mario Castro
Com diu el propi autor, “Vides Minades és un projecte inacabable, igual que són infinites les seqüeles que provoquen les mines antipersones. Porto treballant amb víctimes d’aquesta xacra des del setembre de 1995. El 1997, el 2002 i el 2007 vaig presentar diferents versions d’aquest projecte que recorre la major part de la meva vida professional. Avui torno amb Vides Minades, 25 anys, un crit contra una terrible injustícia i un drama diari.
Tot és llum i color. La fotografia pot captar aquesta sensació amb força. Sempre he buscat la manera d’eternitzar aquesta impressió que és tan viva al cervell.
C.V.:
La meva afició per la fotografia ve de ben petit, a deu anys em regalen la primera càmera, una Kodak Instamàtic que feia les fotos en format quadrat. Però la meva afició es decanta més cap a la imatge en moviment. A catorze anys em regalen la primera càmera de Súper-8 i, pocs anys després, compro la millor que hi havia al mercat: una NIZO amb òptica alemanya. L’any 1982 faig un curs de cinema professional acabant l’experiència amb un curtmetratge amb 16 mm. Per aquesta època decideixo regentar el negoci familiar de restauració i tot i que compatibilitzar les dues feines era complicat, continuo treballant la imatge deixant de dormir algunes hores. L’any 2010 per motius personals decideixo traspassar el Restaurant i és des d’aquest moment que he fet alguns treballs professionals en vídeo documental: Després de les aigües, Dalí i el Crist de Vallés, Celler Cooperatiu-l’esperit de Rubí i l’últim, Cent anys d’esbart, entre d’altres. També és des d’aquest moment que compagino els dos camps: la imatge fixa i en moviment, sense cap especialitat en concret, simplement imatge, llum i color.
Aquest cap de setmana passat el Grup Fotogràfic «El Gra» ha estat al FestiFoto 2024 a Canals. Gràcies a l’organització i a l’associació @afcanals por la rebuda i el tracte tan agradable.
BCNPinholeProject, o com no fer un treball documental
BCNPinholeProject és un desgavell fotogràfic des del seu plantejament. Es pot fer fotografia de reportatge amb una capsa de fusta? Es pot acceptar un treball documental on les imatges són clarament manipulades? Té sentit passar-se pel forro les limitacions que el temps i l’espai imposen, per així poder plasmar en una sola imatge el que era i el que serà? BCNPinholeProject és això i alguna cosa més… o menys. Treball documental sobre la transformació urbana i social de Barcelona, realitzat amb càmera estenopeica sobre suport de diapositiva color de 120 mm.
Quatre línies per espòiler.
BCNPinholeProject és el projecte on volia encabir-ho tot.
Un equilibri d’antítesis que resultes harmoniós, tant per causalitat com per casualitat.
Treball documental sobre la transformació urbana i social de Barcelona,
realitzat amb càmera estenopeica sobre suport de diapositiva color de 120 mm.
CV Fotogràfic
Isidre García Puntí, Barcelona 1976. Graduat pel Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya amb més de vint anys d’experiència com a freelance. Ha col·laborat amb El País Catalunya i el Diari Ara, amb les agències Getty Images i LUZphoto i publicat amb diversos medis internacionals. Exposicions Pungalá, documents gràfics de l’altiplà equatorià. Biblioteca Tecla Sala. Gitanos, la cultura dels Rom a Catalunya. Museu Etnològic de Barcelona BCNPinholeProject. Arts SantaMónica De Cara. Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya.
Querer decirlo todo y que todo esté, el que y el porqué, y a la vez desear que
el observador haga suya la búsqueda, encontrando quizás aquello que tú no cogiste.
Mezclar en la imagen, como a la ciudad le pasa, diferentes realidades encajadas
por la fuerza. A veces armoniosas, otras que son las más, impuestas
por el interés. De forma que en una sola foto encontramos, como en los barrios
de la ciudad, complementarios y antagónicos.
BCNPinholeProject es un reto de forma y fondo. Un trabajo documental
mediante la manipulación de la imagen a partir de dobles exposiciones y
encabalgamientos, ya de por sí contradictorio, realizados en la captura dentro de la
cámara más primitiva, la caja oscura (estenopeica). Un método de trabajo lento e impreciso (tiempos de exposición largos y carencia de visor que obliga a un encuadre
intuitivo) poco recomendable para hacer un reportaje, pero que a la vez
permite incluir en un solo impacto visual espacios y tiempos diferenciados entre
ellos.
Dos son las ideas que quieren convivir en este trabajo, como pasa con
las diferentes imágenes dentro de cada fotografía.
La incoherencia que supone para los ciudadanos el desarrollo de Barcelona como producto de mercado y la afectación que esto tiene para las clases más desfavorecidas.
-Gentrificación y pérdida de identidad.-
La pérdida de los apoyos tradicionales de la fotografía documental, que gana
terreno dentro de las salas de exposición y museos, pero es cada vez más
escasa en los medios masivos. De forma que aumenta su valor como
como pieza de arte, pero reduce su función primordial, ser una herramienta de
crítica, denuncia y concienciación para la sociedad.
De la foto:
MACBA, Centro comercial Diagonal Mar, construcción de la zona de alto «Standing».
Un sistema para revalorizar zonas de la ciudad a partir de la creación de espacios culturales que desembocan en zonas comerciales y espacios para la gentrificación, como fue el Forum de las culturas 2004.Chimeneas de la térmica de San Adrià, salida del metro de Plaza España. Cuál es la ciudad que amas? El turismo masivo basándose en una idealización de la ciudad, que concentra en pocos espacios a la mayoría de los visitantes, choca con la capacidad de gestión de los recursos y la habitabilidad de esta.Plaza España, Barrio gótico. La exposición universal de 1929 justificó la remodelación de la ciudad.
1.000 familias fueron desalojadas de la montaña y ubicadas en las casas baratas de la Zona franca
. Alrededor de 200.000 inmigrantes, mayoritariamente procedentes de Murcia y Almería,
llegaron a Barcelona para la construcción del Metro, la adaptación del Barrio Gótico o la Exposición
Universal. Gran parte de estos se establecieron formando barrios de xaboles.Hotel Princess Diagonal Mar, el caballo del Sr. José. Mil quinientos metros separaban los hoteles de lujo de Diagonal Mar del campo donde el Sr. José tenía su caballo. José regentaba un bar en el barrio de la Mina. En las horas bajas de la tarde iba del bar a la Catalana, a la orilla del Besòs, para hacer trotar un rato su caballo que pacía en un prado entre dos casas de auto-construcción.
Ligaba el caballo en el Seat Panda y le daba unas vueltas por el barrio para goce de los niños.Mònica del Raval en la plaza de Vázquez Montalbán, Torre Agbar plaza de las Glorias Catalanas.
La Barcelona de Montalbán y Mònica, la del barrio Chino, la de las prostitutas, camellos y carteristas, es producto para turistas.Duchas en la playa de la Barceloneta, tirador de cerveza de un chiringuito de la playa. La Barceloneta. Barrio emblemático de Barcelona, separado de la ciudad por las vías del tren, creció
al lado pero no dentro de ella. La recuperación del frente marino, la especulación desmesurada y
el turismo masivo han convertido este antiguo barrio pescador en el ejemplo perfecto de la ciudad producto.Puesta de sol en los tejados de la periferia, Cementerio de Poble Nou.
Barcelona muere de éxito. El modelo turístico en la que se ha volcado desde las olimpiadas de 1992 está convirtiendo la ciudad en un parque temático de si misma.
Amb motiu del Dia de la Terra i col·laborant amb l’ajuntament, vam anar al Torrent dels Alous per practicar una mica amb la càmera i responem als dubtes de la gent que va participar.
L’any 1970 comença la seva primera feina de fotògraf, va ser al estudi fotogràfic Foto Billy al barri de Gràcia de Barcelona com aprenent; allà comença a conèixer l’ofici i les tècniques del laboratori químic. Es forma en fotomecànica i comença a treballar al diari El Correo Catalán, a on està del 1973 al 1984; allà coneix el que és el fotoperiodisme. Des de 2005 la fotografia solidària ha estat present a la seva vida, primer a Gramenet Imatge Solidària i actualment a Catalunya Mirades Solidàries. Ha col·laborat amb diferents ONG com Entrepobles, Open Arms, Arrels, Fundació Pere Casaldàliga… Soci de l’agrupació Foto-Cine Cerdanyola Ripollet (AFOCER) des de 1990, està a la junta directiva des del 1999, i va ser president des del 2013 al 2018. En l’actualitat fa classes als cursos d’iniciació a la fotografia que organitza l’Agrupació, i forma part de l’organització de les prestigioses biennals fotogràfiques internacionals Aphotoreporter i Ripollet Image. Ha participat en concursos fotogràfics, arribant a obtenir diversos premis i distincions, com ara el premi Epson de 2007 i altres. Ha estat distingit com a Artista Fiap de la Federation International de l’Art Photographique, Artista de la Confederación Española i de la Federació Catalana de Fotografia. També fa de jurat a concursos nacionals i internacionals. Cofundador de la plataforma Concursos Digitales, que ha organitzat més de 400 concursos fotogràfics amb més de 25000 fotògrafs participants. Ha fet 20 exposicions, tant individuals com col·lectives, en l’àmbit nacional i internacional.
Ajudar, amb bons amics, a donar visibilitat a col·lectius vulnerables a través de la fotografia, i alhora entrar al món de la fotografia de músics, de la mà del Blues, ha omplert la meva vida fotogràfica dels últims vint anys.
